Esperar. Una cosa tan senzilla com esperar. Tan complicada. Esperar una persona, un producte, un resultat, una notícia. Esperar les notes, esperar el bon temps. Esperar el metro. Que un pastís surti del forn. Esperar alguna cosa dalgú. Esperar una trucada. Ens passem la vida esperant. Omplint lespera. Intentant escurçar-la, o eliminar-la, o passa-la de llarg. Hi ha alguna cosa que ens empeny a desfer-nos de lespera. A desesperar. A ser impacients. A tractar el temps mort com si fos la mort del temps.
Però què passaria si deixéssim de desestimar aquest «temps mort», ni que fos per uns moments? Què passaria si miréssim aquesta espera una mica més de prop? Què passaria si apartéssim uns moments la mirada de la impaciència, de la desesperació, i poguéssim esperar sense sentir-nos culpables, o inservibles, o inútils?
Temps mort és un joc. Una peça per passar lestona. Per jugar a esperar en un món que desespera. Una peça que vol trobar la vida que samaga darrere de la mort del temps.
